La seva atenció (sanadora, preventiva, terapèutica, rehabilitadora), ha de ser conseqüentment complexa, lluny dels reduccionismes que en el camp de la salut mental farien el tractament equivalent a medicació, psicoteràpia o intervenció social de manera exclusiva.
La relació interpersonal, dins d'un context social i institucional, adaptada a la qualitat de la problemàtica a atendre (de salut, adaptativa, psicòtica, etc.), constitueix l'eix sobre el qual es fonamenten i es fan viables les diferents tècniques d'intervenció.
En el nostre context, la construcció de la cura es veu influenciada pels criteris hegemònics de benestar i consum (també de salut), a l'espera d'una societat més regida pels criteris de sostenibilitat que faciliti una corresponsabilització, que no ha de ser necessàriament simètrica, dels temes de la salut/malaltia.
L'aparició de noves configuracions clíniques, la irrupció socialment significativa d’actituds violentes dins la relació assistencial, l'estimulació de la salut com a producte de consum, la saturació dels espais assistencials, la síndrome d'esgotament professional, entre d'altres, són manifestacions de la importància dels factors històrics, socials i culturals en la definició i concepció de la salut/malaltia i en la construcció de la cura.
| Josep Clusa | Montse Martínez |
| Nora
Acosta Adolfo Berenstein Sonia Bernad Francesc Checa |
Neri
Daurella Leticia Escario Joan Fortuny Carles García |
Lluís
Isern Josep Masip Teresa Rossell Antoni Vaquerizo |