La pràctica assistencial i les condicions de l’exercici professional
Barcelona, 11 de novembre de 2005
Organitza:
Associació Catalana de Professionals de la Salut Mental (AEN-Catalunya)
Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM)
Document de síntesis: 1a. JORNADA LA XARXA A DEBAT
Amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental, l’Associació Catalana de Professionals de la Salut Mental (AEN-Catalunya) i la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM) vàrem decidir organitzar conjuntament una Jornada per tractar dos temes que considerem de màxim interès per a professionals i usuaris: la relació assistencial i la prescripció de medicaments i sobre les condicions de treball i els reptes de futur. Volíem donar a conèixer i intercanviar experiències sobre aquestes problemàtiques que afecten la pràctica i les condicions de l’exercici professional a la xarxa pública de Salut Mental.
Aquesta iniciativa, era l’expressió d’una àmplia coincidència entorn dels objectius de les dues entitats, els quals, des de diferents perspectives, coincideixen en la defensa de la salut mental pública des d’una orientació integradora, no reduccionista, i defensora de la dignitat i l’equitat amb què es mereix i té dret a ser tractada la salut dels ciutadans.
Si la salut és un afer col·lectiu que no coincideix només amb l’absència de malaltia i que concerneix a tota la població i les seves organitzacions, AEN-Catalunya i FCCSM volíem en aquesta Jornada prendre cura d’aspectes relatius a allò que pot interferir en la obtenció dels objectius terapèutics i influir en el malestar dels professionals i, també, dels usuaris.
Comitè de Programa
Nora Acosta: Centre d’Orientació Sanitària “Ferran Salsas i Roig”. Ajuntament de Rubí. FCCSM.
Josep Clusa: Fundació Congrés Català de Salut Mental.
Jordi Codina: Fundació Hospital Sant Pere Claver. FCCSM
Paz Cué: CSMA de Martorell. Sagrat Cor, SSM. AEN-Catalunya
Roser Pérez Simó: AEN-Catalunya
Xavier Reig: Centres de Dia de Martorell i Sant Feliu de Llobregat. Sagrat Cor, SSM. AEN-Catalunya
INTRODUCCIÓ
La reforma psiquiàtrica al nostre país ha representat un increment de la demanda, sense un paral·lelisme en l’increment corresponent de professionals, ni un reconeixement de les necessitats reals per a aconseguir una atenció a la salut mental pública, universal i de qualitat.
Això ha contribuït a un malestar a nivell dels usuaris, familiars i professionals que val al pena identificar per facilitar la seva superació o millora. Només es pot parlar de reforma psiquiàtrica i vèncer el malestar del treball en la xarxa si identifiquem els elements de malestar i els transmetem de forma nítida i clara.
En aquests moments en què es presenta i es parla d’un nou Pla Director de Salut Mental i Addiccions i un Pla Integral de Salut Mental, que suposarà un canvi en la cultura i el funcionament de la xarxa, esperem que no es quedi només en canvis estètics: història clínica informatitzada, eliminació de la llista d’espera, elaboració de protocols i guies terapèutiques… Si no que hi hagi un canvi real en la forma de treball; de tal manera que puguem realitzar un procés terapèutic (ja no parlem d’una psicoteràpia), el qual requereix i precisa d’unes condicions mínimes, que en l’actualitat no es donen.
Parlem de qüestions tan elementals com:
– Quantes hores de treball seguit pot treballar un professional sense que la seva disponibilitat mental es degradi, i de quina manera podem detectar aquesta degradació?
– Quin temps mínim de visita cal per tal de crear-se el clima adient per passar d’un discurs simptomàtic a una narrativa subjectiva?
– Quina freqüència de sessions ha de donar-se per què puguem parlar que endeguem un procés terapèutic i quant de temps durarà aquest?
Contínuament es parla de prevenció, però en l’atenció infanto-juvenil ens trobem amb llargues llistes d’espera, dificultat per abordar a temps i amb el temps suficient patologies que acaben esdevenint cròniques.
Això referit a les condicions mínimes de treball directe; però quan ens referim a les condicions infraestructurals de la xarxa ens trobem amb un repartiment insuficient i desigual dels recursos que duen a un desgast professional i preeminència del tractament farmacològic; tenim un conjunt de diferents xarxes
sense punts de contacte entre elles, fragmentades, parcialitzades, i sense recursos intermedis suficients; i on la cartera de serveis encara no s’ha completat encara, especialment pel que fa els recursos psicoterapèutics.
L’administració ha de jugar un paper molt important, no amb un augment de la burocràcia o un desplaçament de responsabilitats de decisió en els professionals, si no fent un paper de lideratge d’una veritable reforma psiquiàtrica, escoltant les necessitats dels professionals, usuaris i famílies.
Igualment important és la formació post-grau dels professionals. Aquesta esdevé cada cop més parcial, orientada especialment al model mèdic tradicional amb l’accent posat en els aspectes biològics i en la detecció dels símptomes, donant com a resultant l’aplicació de la psicofarmacologia i la classificació de les malalties com a objectiu i finalitat de les intervencions assistencials.
Els elements psi han anat perdent terreny, ja no només en la ràtio de professionals psicòlegs versus psiquiatra, si no en el conjunt de les intervencions assistencials on uns i altres exclouen la comprensió dels aspectes psicològics a l’hora de concloure el diagnòstic individual o familiar, perdent la capacitat de manegar-se de forma eficaç, tant terapèutica com preventiva, en el procés terapèutic . No poques vegades acaba perdent-se fins i tot el mateix concepte de procés, que esdevé fosc, incomplert i fins i tot aliè al subjecte que pateix la malaltia, a la seva biografia, a les seves parts sanes i conservades, a l’estructura de la seva personalitat i als recursos familiars, socials i comunitaris de que disposa.
Aquesta omissió de tot allò “psi” no només té veure amb la formació a la que es feia referència sinó també amb el poc temps de dedicació, tant per la durada de les visites com per l’escassa freqüència de les successives a que obliga la plètora assistencial dels equipaments. Això comporta que per a molts professionals no poder tenir temps per l’atenció al funcionament psicològic i àdhuc humà dels pacients dels que es fan càrrec, produeixi malestar en el treball assistencial en la xarxa de salut mental.
Pel que fa a les organitzacions manquen espais i continguts formatius, espais de participació i suport mutu i l’avenç en el reconeixement dels professionals. Així, la funció complexa de la supervisió clínica i la seva importància com a espai de pensament conjunt i amb llibertat dins les institucions, sovint es veu qüestionada per les instàncies directives.
SÍNTESI DE LES TAULES RODONES
TAULA 1: “La relació assistencial i la prescripció de medicaments”
Participants: Joan Ramon Laporte, David Clusa, Dolors Capellà, Roser Guillamat, Jordi Marfà.
Resum de la Taula:
Aquesta taula va presentar les primeres conclusions que ha elaborat un grup de treball creat, en el si de la Fundació CCSM, per analitzar els motius i les conseqüències de l’imparable augment de la prescripció i consum de psicofàrmacs en la nostre societat. Alhora es pretén valorar l’impacte que la despesa creixent i desmesurada en fàrmacs té en el funcionament del sistema sanitari i més concretament, en l’atenció a la Salut Mental, en altres formes de tractament (psicoteràpia, rehabilitació, etc.) i en el funcionament dels propis equips.
Les primeres conclusions presentades i que s’ofereixen als equips de Salut Mental per que puguin ser debatudes son, molt resumides:
Es necessiten nous mecanismes que assegurin que el procés d’autorització d’un fàrmac garanteixi millor la seva eficàcia, relacionant-la amb el cost.
Cal que la informació sobre els fàrmacs que es dona als professionals no estigui monopolitzada, com fins ara, per la indústria farmacèutica.
Cal regular amb criteris de fiabilitat el marketing que aquesta indústria utilitza per promocionar els seus medicaments.
Alhora cal dotar als equips de les eines necessàries per poder accedir a una formació independent.
Cal facilitar tanmateix recursos als equips per facilitar la recerca a partir de la pràctica.
Els equips han de poder avaluar l’impacte que totes aquestes qüestions tenen en la pròpia pràctica assistencial i, com es deia més amunt, en la aplicació d’altres tractaments no farmacològics, per poder prendre mesures correctores.
Rafael Clusa López
Moderador de la TR
TAULA 2: “ Condicions de treball dels professionals i reptes de futur”
Participants:
Luis Feduchi, Alfred Capellà, Joan López, Antoni Arteman
Resum de la Taula:
Alfred Capellà va posar l’accent en la insuficient i desigual distribució de recursos, i com això comporta desgast professional i preeminència del tractament farmacològic. Com a millores necessàries va proposar una xarxa pública única, que eviti la fragmentació actual, recursos intermedis suficients i una cartera de serveis clara i realista.
Joan López va desgranar un seguit d’elements diagnòstics com l’augment de burocràcia, el desplaçament de responsabilitats de decisió i els problemes de treball en equip. Com a millores a impulsar va destacar: les dels continguts formatius, la reacreditació, els espais de participació i suport mutu i l’avenç en el reconeixement professional per part de les organitzacions.
Luis Feduchi va valorar la funció complexa de la supervisió clínica i la seva importància com a espai de pensament conjunt i amb llibertat dins les institucions i, que sovint es veu qüestionat per les seves instàncies directives.
Antoni Arteman va explicar diverses iniciatives en les que està involucrat des de la Fundació Galatea per avaluar el desgast dels professionals i sobre tot tractar de generar línies de treball per prevenir-lo des de les institucions i de la formació dels professionals.
Albert Mariné
Moderador de la TR
CONCLUSIONS I LÍNIES FUTURES DE TREBALL
Des de l’organització es valora de manera molt positiva l’experiència d’aquesta jornada, en la mesura que va permetre posar a debat alguns elements fonamentals de la nostra pràctica assistencial i condicions de treball.
Es valora també molt positivament el fet què per primera vegada dues organitzacions de professionals de l’àmbit de la salut mental, com són la FCCSM i AEN-Catalunya, treballéssim conjuntament la proposta de suport que des del primer moment vàrem tenir per part de les institucions col·laboradores.
Es proposarà una xarxa pública única, que evités l’actual fragmentació, amb suficients recursos intermedis i amb una cartera de serveis digna, realista i clara.
Cal recuperar l’espai de pensament dels professionals, per tant cal coordinar que els professionals pensin i expressin el seu malestar i cal promoura un treball de recollida, compilació, ordenació i transmissió d’aquest malestar a l’administració i als polítics.
Caldria poder avaluar el desgast dels professionals i sobretot tractar de generar línies de treball per prevenir-lo des de les institucions i des de la formació dels professionals
Cal racionalitzar la despesa farmacèutica i una reclamació forta i decidida d’unes condicions que permetin donar resposta digna i competent a les problemàtiques plantejades pels usuaris.
Barcelona, novembre de 2005