“El que està passant al Mediterrani no és un drama ni una tragèdia. És un crim perfectament evitable”
Aquest mes d’octubre has estat al Mediterrani Central a bord de l’Astral d’Open Arms. Com és la situació allà?
Molt difícil. Aquest 2016 està sent molt mortífer. L’Organització Internacional de les Migracions calcula que en aquesta ruta han mort 4.377 persones en el que portem d’any i unes 6.000 en tot el Mediterrani. La travessa des de les costes de Líbia és perillosíssima: les embarcacions són extremadament precàries, generalment pneumàtiques però també hi ha enormes barcasses de fusta molt inestables, van sobrecarregades, la gent no du armilles salvavides, i no porten aigua ni menjar. La benzina és la justa per arribar a la zona de rescat, és a dir, a 12 milles de la costa, quan acaben les aigües sobiranes de Líbia i el lloc on actuen les diverses organitzacions d’ajuda humanitària que hi ha a la zona que, d’altra banda, van desbordades. Durant el mes d’octubre es van rescatar el triple de persones que l’octubre de 2015. Cal recordar, a més, que la UE no ha posat en marxa cap operació de rescat. Les dues operacions militars que hi ha a la zona, la Triton i la Sophia, tenen com a objectiu combatre les màfies de tràfic de persones i controlar les fronteres, no són operacions de salvament, per més que, en cas de distress, els vaixells de guerra desplegats a la zona hi intervinguin. Totes aquestes morts són evitables i són el fruit de polítiques absurdes de la Unió Europea, que aixeca murs invisibles al mig del mar. La UE gestiona aquest èxode així: deixant morir la gent, per això el que passa al Mediterrani no és un drama, ni una tragèdia. És un crim perfectament evitable.
Quina és la situació de la gent?
Arriben majorititàriament de països africans com Eritrea, Nigèria, Costa d’Ivori, la República Centroafricana… Són gent que ha patit moltíssim en la travessa per arribar a Líbia i que, un cop allà, està sotmesa a continus abusos i maltractaments de tota mena. Els exploten laboralment abans que puguin embarcar-se, els maltracten a cops i les dones són sistemàticament violades. Els testimonis de la gent que hi arriba són esgarrifosos.
És una situació molt diferent de la de les illes gregues, com Lesbos, on tu també hi has estat?
La travessa de l’Egeu és menys perillosa perquè és més curta. Per exemple, des del nord de Lesbos a Turquia hi ha només deu quilòmetres. Allà hi ha hagut molts naufragis i també hi ha mort gent, però a Líbia estem parlant d’un desert d’aigua, d’una travessa de quasi 300 milles. Només el 2015 van creuar l’Egeu 850.000 persones. És una bestiesa. El pitjor és que, un cop a Europa, la situació que els espera és lamentable. Ara mateix hi ha unes 60.000 persones atrapades en camps improvisats, controlats per l’exèrcit, a Grècia. La situació en què viuen és una vulneració flagrant dels drets humans: en moltes d’aquestes instal•lacions no hi ha escoles, ni serveis mèdics i la informació legal per a les persones que volen demanar asil és escassa o inexistent. Els mata la incertesa i hem de tenir en compte que parlem de gent que ho ha hagut de deixar tot enrere per sobreviure. Fugen de la guerra, no emigren per millorar la vida, emigren per salvar la vida. Acumulen traumes que empitjoren moltíssim en aquestes condicions indignes i inhumanes a què estan sotmesos.
I a les illes, quina és la situació?
Arran de la signatura de l’acord vergonyant i ignominiós subscrit entre la Unió Europea i Turquia, s’ha contingut moltíssim la ruta de l’Egeu. Continuen arribant persones que surten des de Turquia, però, ni molt menys, com l’any passat, en què en un sol dia podien desembarcar a Lesbos 8.000 persones. Ara hi unes unes 16.000 persones detingudes als centres de les illes gregues: no poden continuar cap al continent i algunes ja han estat deportades cap a Turquia. La situació allà és molt més dura encara que als camps d’Atenes o Salònica.
Acabes de publicar un llibre sobre Lesbos.
Sí, es diu “Lesbos, a cor obert” i els drets d’autor estan cedits a Open Arms. Bàsicament, és un llibre vivencial on explico en primera persona tot el que vaig veure i viure a l’illa de Lesbos l’any passat mentre rodàvem el documental “To Kyma. Rescat al mar Egeu” que va visibilitzar la situació de l’illa i la tasca importantíssima de voluntaris per donar suport a tota la gent que hi arribava. Els voluntaris han fet molt més que els 28 estats de la Unió Europea durant aquest temps i el llibre és un reflex d’aquesta veritat.