Tinc l’honor d’obrir un torn de paraules que vol recordar al nostre estimat Pep. Aquesta trobada està presidida per un esperit comú. Per una necessitat que hem ajornat fins avui, en consideració a trobar el moment oportú perque la familia estigui preparada per sentir de nou les veus dels amics i dels companys que el trobem a faltar.
La necessitat, avui, és la de trobar en l’experiència compartida amb el Pep un lloc de consulta, d’inspiració , de vitalitat i de repós, de consol davant la dificultat del moment que vivim. De la necessitat que la seva absència obri un lloc per la referència. Per l’exemplaritat.
Des del any 1979 que vaig conèixer el Josep Clusa al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i a l’Institut Mental de la Santa Creu, que ha estat un referent per mi. Un referent per molts dels companys i amics que estan avui aquí, reunits al voltant de l’experiència d’haver-lo conegut.
Quan vaig iniciar la meva formació al “Mental” com li deiem a l’Institut Mental de la Santa Creu, vaig necessitar un temps per a entendre moltes de les coses que succeien allà dins. Una d’elles era, en una entrevista a ón jo estava com a observadora, desxifrar el seu rostre interessat i “assombrat” davant la comunicació d’un pacient que li explicava el que jo entenia com un “deliri”. Tenia la impressió que em perdia alguna cosa. El pacient portava allà com a 15, 20 o 30 anys, però en Pep tenia la capacitat d’escoltar-lo amb un interés nou i com si per primera vegada, el pacient estigués comunicant alguna cosa que li estava succeïnt. Vaig necessitar un temps per aprendre a expolsar-me els tics psiquiàtrics i a deixar-me assombrar per cada pacient. Per això va ser un mestre meu.
Després vaig seguir-lo, un temps, en el seu fer com a responsable en la coordinació de l’equip de Santa Cecilia (un pavelló de dones). I després per conèixer els seus interessos musicals i artistics en relació a la recuperació dels pacients. Recordo que em va presentar cerimoniosament al mestre Udina, pianista i compositor, ingressat al Mental feia ja molts anys i al que en Pep mirava de que podés tenir un piano en condicions per poder tocar. El mestre Udina un temps més tard va composar una cançó de bressol pel meu fill i li va dedicar.
I després vaig observar-lo en les controvèrsies politiques del moment. La reivindicació d’una xarxa de SM per la que va lluitar. Assemblees en el Mental, en l’hospital de Sant Pau, els seus criteris de politica institucional. En les sessions cliniques vaig aprendre a observar de cóm ell construia i desenvolupava el seu criteri tècnic. Aquestes són algunes de les coses que vaig aprendre d’ell.
Uns anys més tard ens vàrem retrobar a la Secció de Psiquiatres del Col.legi de Metges. Ell estava com a president i quan va finalitzar va proposar-me per la presidència de la secció. I em va ajudar, va obrir els contactes amb el president del Col.legi, amb el secretari, sempre tan curós. I un temps després, quan al Col.legi de Metges li vaig proposar la idea del Primer Congrés Català de SM i que darrera podia quedar una estructura com la la Fundació, al peu de l’ascensor, em va demanar quin nom tindria. Jo li vaig dir balbuceant, No sé… es diria Fundació de Salut Mental, i ell em va dir …com ara el Congrés de Cultura Catalana… com ara Fundació Congrés Català … de SM. Sí, sí. Això. Això era l’any 1997 o 1999.
I la Fundació, que no hagués estat possible sense el treball de molts, ara farà 15 anys. En Pep va estar vuit anys com a President, després i abans que jo. Aquest relleu en tants moments, aquest estar a la vora, em fa especialment viva la seva presència, la seva llavor. Reconec aquí companys de cada època, de cada moment, de cada etapa. Amb tots vosaltres hem fet camí
I tú Pep vas seguir treballant infatigablement. I vas seguir aportant generosament les teves idees, el teu temps, les teves conexions personals, cuidant-les. Propiciant trobada. Catalitzant pensament. No imposant.
A veure si serem capaços de seguir aprenent de tu.