Parlar de la Fundació Congrés Català de Salut Mental implica parlar d’un compromís amb les persones que és fruit d’una manera molt concreta d’entendre la salut mental com una premissa ineludible de la vida digna i com una reivindicació que va més enllà de les condicions materials perquè es concep, sobretot, com un dret que tenim tots els éssers humans.
I és des d’aquí que s’ha d’entendre el compromís de la Fundació amb les persones que viuen situacions d’opressió i d’injustícia com les que pateixen les persones que viuen a la franja de Gaza, on la desesperança, la por, la misèria i l’extrema violència del bloqueig israelià han provocat un dany irreparable en la salut mental de generacions senceres, com molt bé explicava l’admirat psiquiatre palestí Eyad el Sarraj en el documental En la ment de Gaza, produït per la Fundació i que vaig tenir el privilegi de codirigir juntament amb el realitzador Carles de la Encarnación l’any 2009.
Només des d’aquesta concepció transgressora de la salut mental com un dret es pot entendre que la Fundació hagi dedicat un dels seus Congressos bianuals a un tema tan intrínsecament humà com ho són les migracions i l’exili en un moment en què la Unió Europea i els seus Estats membres encetaven de forma indissimulada i salvatge la construcció d’una fortalesa que ha convertit el mar Mediterrani en la frontera més mortífera del planeta. I és igualment només des d’aquesta posició inequívocament humana que es pot entendre que la Fundació liderés una iniciativa com el recurs judicial que es va presentar davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea impugnant l’acord ignominiós que va signar la UE, de la mà de la cancellera Angela Merkel, amb Turquia per militaritzar les costes turques i impedir el moviment de persones cap a Europa. Van ser mesos de treball intens al costat d’entitats com l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates i Lafede.cat per avançar en la justícia global i, també, per fer efectiu el dret de la gent organitzada a fer allò que creiem que hem de fer des del compromís amb la vida digna i els drets humans. La resta seria condemnar-nos a bregar amb la impotència des de la posició privilegiada que ostentem per pura injustícia.
Arantza Diez, periodista