«Those were the days…»
Com deia la cançó de la Mary Hopkin: «Ai, quins temps…»
Intento recordar on era jo en aquell moment. Formava part de la Junta de Govern de l’anomenat aleshores Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC). L’any abans, el 1999, ens havien proposat de participar en el 1r Congrés de Salut Mental, dedicat a intentar definir la Salut Mental, i que incloïa un Memorial al Dr. Emili Mira, cosa que vam fer amb molt de gust i, després, formar part del Patronat de la recentment creada Fundació com a soci protector, juntament amb el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona, el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, el Col·legi Oficial d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Aquesta interdisciplinarietat ha estat, de bon començament, un dels seus trets distintius que jo valoro molt.
Vaig ser membre del Patronat durant molts, molts anys, fins al 2018, i recordo tota aquesta «temporada» com molt gratificant i compensadora, alhora que també com una època de bastant esforç. Si ho miro amb ulls actuals, érem joves però ja no tant, i les reunions, sempre al vespre, costaven, però el Patronat estava ple de gent molt i molt treballadora, molt conscient de la dimensió social del seu quefer i de gran vàlua professional. El meu balanç d’aquells anys és enormement positiu. Els congressos no es limitaven a les tradicionals taules rodones, tallers, etcètera, sinó que comportaven una llarga fase de preparació amb Grups de Treball que «conreaven» els temes del Congrés. És a dir, no eren només un aparador per a persones o grups, sinó que propiciaven l’aprofundiment i la reflexió dels professionals al llarg d’un any com a mínim. Els primers Grups de Treball es van consolidar en el seu funcionament, tant si hi havia un congrés en perspectiva com si no, i se’n van crear de nous.
Crec que el fet d’esmentar algunes de les temàtiques abordades dóna una idea clara del gran interès del treball de la Fundació: «Les fronteres del psiquisme», «La construcció de la cura», «Salut Mental i comunitat: el valor de la ciutadania», «Migracions, exili i refugi: drets humans i Salut Mental», «Salut Mental i societat en un context de crisi», «Salut Mental de la infància i l’adolescència».
Recordo amb especial emoció el 5è Congrés, que va retre un homenatge a la Roser Pérez-Simó, i el 6è Congrés, que amb el seu Memorial va recordar el llarg i valuós recorregut d’en Pep Clusa, ànima de la Fundació durant molts anys.
La Fundació també va auspiciar la Plataforma de Salut Mental, que ha treballat amb molt entusiasme per tal d’agrupar els professionals, tractant de protegir-los en un context de fort deteriorament de les seves condicions de treball i de les seves funcions. També en vaig formar part durant alguns anys.
Per acabar, m’inspiro en una altra cançó, en aquest cas del Joan Manuel Serrat, Ara que tinc vint anys. Com deia ell: «Ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força…». Doncs això: per molts, molts més anys, Fundació.
Paloma Azpilicueta
Psicòloga Clínica- Psicoterapeuta
